|
|
|
|
En Guifré no era una persona agressiva, però tampoc no es pot dir que fos un home a qui calgués gaire esforç per trobar-li les pessigolles. Tot i que, en aquest cas, les pessigolles venien d’una mena de goril·la encorbatat, fet que concedia a en Guifré més paciència de l’habitual. Tanmateix, la situació no oferia gaires sortides pacífiques. —Vostè qui és? —va preguntar l’animalot a en Guifré, tot acostant intimidatòriament la seva cara a la del nostre amic, amb un català força maltractat per un accent d’origen indefinit. —Guifré Vila, agent de la propietat immobiliària, molt de gust. Vostè és el senyor... L’Anna, mentrestant, estava allà palplantada i semblava no recuperar-se de l’ensurt i la torbació que li havia provocat l’aparició d’aquell subjecte. La mà d’en Guifré va quedar suspesa en l’aire, esperant una encaixada d’aquell individu, però ni la mà estesa ni la pregunta feta per en Guifré no van tenir resposta, tan sols una mirada fixa i glaçada que no anunciava res de bo. —Escolta, Ostiak, t’ho puc explicar. Aquest senyor és un amic... —Tu calla, bruixa! Ja en parlarem, tu i jo! —va dir el tal Ostiak, tot agafant la noia del braç violentament. A aquestes alçades de la discussió, els clients de la cafeteria prestaven atenció a l’escena, i en Joan, el cambrer, ja tenia a la mà el telèfon i marcava el número de la policia. En Joan coneixia de feia temps en Guifré i sabia que podia defensar-se tot solet, però davant d’aquell tipus, la veritat, tenia els seus dubtes. Hi havia poques coses que fessin sortir de polleguera en Guifré. Una era la gent que cridava per parlar, els homes que maltractaven les dones i la carn molt feta, i aquell tipus acabava de fer-ne dues de les tres. Ara va ser en Guifré qui va posar la mà a sobre de l’Ostiak; potser ell no era tan gran ni tan musculós, però tenia una mala baba com poques hi havia al Pirineu. —Escolta, tros d’animal, a casa teva no et van dir mai que a les senyoretes no se... En Guifré va experimentar el que deu sentir una mosca quan xoca a la C-14 amb un cotxe a 140 km per hora. No va veure arribar el puny de l’Ostiak, que, impulsat per aquell martell pneumàtic que feia de braç, el va projectar contra la xemeneia de disseny, hi va saltar per sobre i va aterrar al bell mig de la taula on una parella de turistes anglesos prenien te. En Guifré va tardar uns quants segons a prendre consciència de la nova situació: l’havien teletransportat d’una sola castanya a més de tres metres de distància d’on recordava estar l’última vegada, i ara estava espatarrat al mig d’una taula envoltada de gent que el mirava com si l’haguessin servit d’aperitiu cortesia de l’hotel. —La mare que... —tot just començava a incorporar-se, quan va veure venir cap a ell l’animalot de l’Ostiak—. També té nassos de posar-li Ostiak —va remugar en Guifré, posant-se del tot dret. I l’Ostiak ja tornava a ser a la distància necessària per fer volar una mica més en Guifré. Just en aquell moment, una veu autoritària es va deixar sentir: —Senyors, què està passant aquí? Facin el favor de parar de fer el brètol i ensenyin-me la documentació! —la veu pertanyia a l’Oriol Tubau i Garriga, inspector del Servei d’Immigració i Fronteres de la policia andorrana, persona ferma en tots els sentits, un home afable, però quan se li tocava el botet tenia tanta mala baba o més de la que podia tenir en Guifré. L’inspector anava acompanyat per dos agents més joves que, tot i no dir res, estaven a l’espera d’entrar en acció si calia, a una ordre de l’inspector. Ara la situació havia canviat, i l’Ostiak podia ser molt animal, però no idiota, per tant, va recular. I en Guifré, tot i que encara hi veia doble, va acostar-se als sis policies (que, lògicament, sols eren tres) i va reconèixer l’inspector Tubau. —Com va, inspector Tubau? M’alegro de veure’l! —Veient com tens la cara i la fila que fas, no m’estranya —va respondre sardònicament l’inspector a manera de salutació. —Vostè! —va exclamar en Tubau, dirigint-se a l’Ostiak—. Qui és i què hi fa, aquí, muntant-me aquests escàndols? Ensenyi’m la seva documentació! —Comproveu-ne les dades amb la central i poseu-lo al cotxe! —va ordenar als agents que l’acompanyaven. —Bé, Guifré, ara... pots explicar-me què carai ha passat aquí? En Guifré va aprofitar el temps que es prenien els agents per contrastar les dades de l’Ostiak per fer-li’n cinc cèntims, de la situació, a l’inspector. En Tubau, per primera vegada, va fixar-se en l’Anna, que, des que en Guifré va emprendre el vol fins a la taula de l’altre costat del saló, romania amb els braços creuats per sobre del pit en estat de xoc al costat de la barra. —Senyoreta, vostè em podria dir qui és aquest home i quina relació té amb vostè? L’Anna, en sentir la veu de l’inspector, va semblar que tornava al món dels vius. —Ah, sí, sí senyor. L’Ostiak és... era la meva parella. Vàrem arribar a An-dorra camí d’Espanya, on ell té uns amics a la Costa del Sol, presumptament per muntar un restaurant i casar-nos. Casualment, vaig escoltar una conversa de l’Ostiak amb un d’aquests amics i vaig sentir com li deia que no es preocupés, que portava la noia i els diners promesos. Em vaig esglaiar molt i, sense que se n’adonés, vaig preparar un pla per escapar-me. Volia quedar-me en aquest país que és tan maco, ja que a casa meva no puc tornar. Ho he venut tot i no hi tinc ningú, per això em vaig posar en contacte amb en Guifré. —I per què no es va posar en contacte amb nosaltres? —va preguntar en Tubau. —Perquè tenia por que em fessin fora del país i que si detenien l’Ostiak, els seus amics volguessin anar per mi. Tan sols volia desaparèixer. —Bé —va dir l’inspector—, vostè té diners, i no crec que tingui problemes per trobar una feina, per tant, jo no m’hi amoïnaria gaire. En aquell moment, va entrar un dels agents. —Senyor, aquest tal Ostiak te més historial que en “Candelas”. Està buscat per la Interpol i Maria santíssima. —Doncs cap a l’Obac, i a veure què en traiem. Vostè, senyoreta, passi demà per les nostres oficines. I tu, Guifré... —va dir l’inspector, mirant amb un mig somriure el nostre API—, també vine demà i mira de no muntar-ne cap altra en un parell de setmanetes, eh, rei? —No t’amoïnis, Tubau, ja saps que jo no busco mai brega. —Ja! Però sempre te la troben! —Ell només m’ha ajudat, senyor —va dir l’Anna, mirant fixament als ulls en Guifré—. S’ha portat com un cavaller. —Sí, sí... cavaller. Doncs no me’l fiqui en més embolics, que el cavaller aquest ja se’ls busca sol —va dir l’inspector, tot tornant al cotxe patrulla, a la vegada que s’acomiadava amb la mà. L’Anna es va acostar a en Guifré i li va dir a cau d’orella: —Per compensar-te les molèsties, em permets que t’inviti a sopar aquesta nit? En Guifré va pensar: «no sé si encara haurà valgut la pena que em fessin la cara nova». (Continuarà…) |
|
© El contingut del portal KSA365 són
propietat de SETMEDIA® i de les empreses anunciants.Queda prohibida la
reproducció de qualsevol material (inclosos textos, fotografies,
imatges, icones, publicitats o idees) per cap mitjà gràfic o digital
sense el previ consentiment dels propietaris. En el portal també
s’inclouen informacions i imatges que no són propietat del portal
KSA365 sinó que són enviades pels propis usuaris. Si algun d’aquests
continguts publicats estan subjectes a drets d’autor o algun altre
tipus de dret que impedeixi la seva publicació, serà retirada del
portal un cop la direcció de KSA365 tingui constància del fet. set@setmedia.net |
