|
|
|
|
Seria cap a l’any 1915. Andorra encara era terra de bestiar i pastures, i la seva gent se n’anava a França o Espanya a buscar feina a les grans ciutats. D’altres es quedaven lluitant per les seves terres i el seu bestiar, resistint-se a abandonar allò pel que havien lluitat els seus pares i els seus avis. En aquest últim grup, s’hi trobava en Manel Carrers, de cal Truites. Tindria uns vint-i-cinc anys, tot i que el dur treball del camp i les dures condicions climatològiques l’havien castigat força, i donava la impressió d’arribar ben bé a la trentena. Les morts del seu pare i de la seva mare, deu i quinze anys abans, el van condemnar a una vida solitària a la borda familiar, sense més companyia que la del bestiar i la del seu gos “Sisto”, un vell gos d’atura que l’havia acompanyat al llarg dels últims tretze anys. En Manel no era un home lleig, es tractava més aviat d’un home alt i fort, acostumat al treball dur. El seu rostre era més aviat atractiu, tot i que la seva solitud havia acabat per donar-li un rictus d’amargura que l’enlletgia. Quan arribava el bon temps i els arbres començaven a florir, en Manel aprofitava per baixar fins a Barcelona per fer les compres dels queviures i dels estris que necessitaria per al següent hivern i, de pas, fer una volta per la gran ciutat. Aquell any, en Manel va arribar a Barcelona ben entrat el mes de juny i, com cada any, es va allotjar en un petit hostal molt a prop del mercat de la Boqueria, al principi del carrer Hospital, ja que li agradava sortir a la nit al balconet de l’habitació i veure passar la gent elegant que anava cap al Liceu. Les casualitats van voler que aquells dies hi hagués la filla dels hostalers, que tornava a casa des de l’internat per passar les vacances d’estiu al costat dels seus pares i ajudar en el negoci familiar. Curiosament, en Manel mai no havia coincidit amb la noieta en tots els anys que havia baixat a Barcelona, i l’efecte que va tenir aquella joveneta de disset anys en aquell home de muntanya va ser com fer-lo despertar d’un avorrit somni i descobrir-li un munt de nous sentiments que ni ell mateix era capaç d’entendre. L’Agnès, així es deia, era una jove desperta i riallera a qui els anys d’internat havien dotat d’una discreta elegància que conjuminava molt bé amb la seva espigada però voluptuosa estampa. El seu rostre, més aviat arrodonit, gaudia de dues perfectes maragdes que li feien d’ulls i d’un somriure que captivava tothom que tenia la sort de veure’l. En Manel no va tardar a parlar amb el pare de l’Agnès per demanar-la en matrimoni, i el pare, que sabia del patrimoni de l’andorrà, tampoc no va tardar a concedir-l’hi. I a finals del mes d’agost, en Manel tornava al Principat casat i amb una nova felicitat escrita a la cara. Una vegada a la borda d’en Truites, en Manel es va dedicar en cos i ànima a la seva nova esposa. Quan era al camp o amb el bestiar, frisava per arribar a casa (que ara sí considerava una veritable llar) per estar-se a la vora del foc i mirar embadalit, hores i hores, com la seva muller traginava per la casa. En Manel es podia dir que era l’home més feliç de la terra. Però l’Agnès, tot i haver estat educada per trobar un bon marit i acceptar el que el seu pare decidís respecte a les seves núpcies, no es feia a la idea de viure durant més de mig any tancada en una borda, sola, en mig d’una vall coberta de neu, sense les seves amigues ni els espectacles de la capital, per no parlar de les botigues de roba amb les últimes tendències que arribaven de París. Però, tot i així, mirava de complaure el seu espòs en tot el que d’una muller s’esperava, i feia tots els possibles per estar sempre contenta i feliç. I si en Manel baixava a Andorra la Vella i li portava algun regal, ella feia veure que era la dona més contenta del món, tot i que en el fons enyorava la vida de societat i el mar, sobretot el mar. A la vella borda, a finals d’aquell mateix hivern, en Manel va veure completada la seva joia amb la notícia de l’arribada d’un hereu que hauria de néixer al voltant del primer aniversari del seu matrimoni. En Manelet va néixer a finals de 1916, i la casa es va omplir de rialles i rebombori. En Manelet va fer oblidar per algun temps la falta de vida social i la seva estimada ciutat a l’Agnès, que passava els dies pendent del petit. En Manel cada dia tornava abans a casa per gaudir i jugar amb el petit i la seva esposa. El temps va anar passant a la borda de la vall, i en Manelet va fer sis anys. L’Agnès va convèncer en Manel de portar el nen a estudiar a Barcelona. S’estarien a l’hostal dels pares, i ell baixaria a la primavera per estar-se amb ells; d’aquesta manera, l’Agnès pensava aconseguir sortir d’aquella solitud que cada dia es tornava més feixuga. Al cap de l’hivern, en Manel no va poder esperar més i, sense donar temps que l’última neu es desfés, va agafar el camí a Barcelona, desitjant retrobar-se amb les dues úniques persones que donaven sentit a la seva vida: en Manelet i l’Agnès. Ja no es podia imaginar la vida sense ells. Però, en arribar a l’hostal dels sogres, l’únic que hi va trobar va ser una casa tancada. En Manel no entenia què havia pogut passar; cap encàrrec, cap nota, cap explicació. Va estar voltant pels carrers de la ciutat més de tres dies, sense dormir ni menjar, ja que a l’estómac tenia quelcom que li pujava fins a la gola i l’ofegava: tristor, por, angoixa, ni ell mateix no podia dir què era allò que mai fins ara no havia sentit i que l’ofegava fins a marejar-lo. En Manel va pensar a preguntar a les parades de la Boqueria, on sabia que el seu sogre solia anar a fer els encàrrecs per a l’hostal, però semblava que tothom en fugia, d’en Manel. Davant la seva desesperació, una peixatera es va compadir del pobre home i va explicar-li el que, de fet, tots sabien i del que el mercat anava ple. Un dia, deuria fer ja quatre mesos, va arribar a l’hostal un violinista francès, segons deien, del mateix París, per tocar al Liceu. L’obra va estar en cartellera un mes seguit. Després de cada actuació, el músic se’n tornava a l’hostal, i allà xerrava amb els altres hostes del seu París, amb les seves persones elegants i els seus elegants carrers. I l’Agnès sempre era pel voltant, escoltant embadalida el jove i elegant músic vingut de la capital d’Europa. En acabar el mes de concerts, el violinista se’n va anar, i amb ell varen desaparèixer l’Agnès i en Manelet, sense deixar ni una nota per als pares, res de res. Els pares, davant la vergonya i la tristor, van tancar l’hostal i van marxar a Figueres, on tenien una casa d’estiueig, i res més no se n’havia sabut d’ençà. En Manel també va desaparèixer. Mai no va tornar a Andorra, ni mai no va tornar a l’hostal. Hi ha qui diu que es va embarcar cap a Amèrica, però ningú no el va veure marxar. L’Agnès va viure amb el violinista fins a la seva mort. No van tenir fills, però el músic va cuidar en Manelet com si fos seu. En Manelet va estudiar a la Sorbona i va ser un important home de negocis. Tot i així, mai no va oblidar els seus primers anys de vida a la vella borda, i sempre la va dur al cor, tot i que mai tornés a parlar amb la mare ni d’en Manel ni de la borda. En Manelet, que ara era Monsieur Dupreu, va tenir un fill a qui sí li va explicar quines eren les seves arrels i els seus records, i li va fer prometre que tornaria a Andorra i a la vella borda per recuperar-la. El gentleman semblava ara un home cansat, un home cansat però content d’haver tancat, per fi, una història que necessitava ser tancada per tancar també unes ferides que, de pares a fills, portaven massa temps obertes. Jo sóc el nét de cal Truites, jo sóc el fill d’en Manelet. FI |
© El contingut del portal KSA365 són
propietat de SETMEDIA® i de les empreses anunciants.Queda prohibida la
reproducció de qualsevol material (inclosos textos, fotografies,
imatges, icones, publicitats o idees) per cap mitjà gràfic o digital
sense el previ consentiment dels propietaris. En el portal també
s’inclouen informacions i imatges que no són propietat del portal
KSA365 sinó que són enviades pels propis usuaris. Si algun d’aquests
continguts publicats estan subjectes a drets d’autor o algun altre
tipus de dret que impedeixi la seva publicació, serà retirada del
portal un cop la direcció de KSA365 tingui constància del fet. set@setmedia.net
