|
|
|
|
En Guifré va passar per davant de la secretària del Bufet de Juristes Associats, SL amb una salutació més pensada que dita i, sense esperar resposta, es va encaminar al despatx d’en Joan. La secretària no va tenir temps de reaccionar i va quedar-se amb la boca oberta i la mà alçada. El despatx d’en Joan estava darrere de l’última porta de l’ampli passadís de parquet. L’API coneixia perfectament aquelles instal·lacions. De fet, les havia aconseguides ell feia un parell d’anys per encàrrec dels advocats. -Senyor Vila- la secretària, que per fi havia reaccionat, va mirar d’interceptar-lo-, perdoni, però el senyor Mitjatorrada està reunit i ha demanat que no se’l molest i... Però en Guifré ja estava obrint la porta del despatx i es plantava al mig de l’estança. A la sala hi havia cinc persones: en Joan, el seu soci, un tipus assegut a la butaca destinada als clients i els dos individus que havien recollit en Joan amb cotxe a la porta de l’hospital. La conversa que mantenien es va tallar en sec, i els dos individus, que fins aquell moment semblaven estàtues de sal enganxades a la paret, es van desplaçar fins al mig de la sala, interposant-se en el camí d’en Guifré, alhora que s’inflaven separant les espatlles i traient pit en una clara amenaça en llenguatge corporal. Però a vegades les dècimes de segon que un pot perdre amenaçant, les pot aprofitar al contrari, d’una manera molt més “operativa”. De fet, va ser el que va passar: la cama dreta d’en Guifré va sortir disparada, i va impactar de ple en l’única zona impossible de treballar al gimnàs del goril·la de la dreta, que, tot i que seguia mantenint el mutisme del qual havia fet gala fins ara, va posar cara de sorpresa i es va anar encongint fins a adoptar una curiosa posició fetal, molt semblant a la del caganer del pessebre, però sense barretina i amb ulleres de sol. El guardaespatlles de l’esquerra va reaccionar just una fracció de segon abans que el front d’en Guifré li esclafés el nas i, desplaçant-se ràpidament a la dreta d’en Guifré, el va immobilitzar amb una estrangulació. En Guifré, tot i que intentava sortir-se’n, no podia desfer-se del seu atacant i va començar a notar que l’aire no li arribava al cap, les forces l’estaven abandonant i la poca consciència que li quedava li feia entendre que aquell home, amb un brusc moviment dels seus braços, li trencaria el coll, com ho havia vist fer a la tieta Georgina a la granja de pollastres. -Ja està bé, Marcelo!- va dir una veu des de l’altra banda de les tenebres de la semiinconsciència de l’API. De cop, en Guifré va notar com li tornava la sang al cap i els pulmons tornaven a rebre aire de l’exterior. -Senyor Vila, disculpi els meus ajudants, però no acostumen a encaixar gaire bé les coces.- En Guifré va aixecar la vista. Al seu davant, dret, tenia un home ja madur, amb el cabell blanc i molt elegantment vestit. Ben bé podríem dir que es tractava d’un gentleman. -Benvolgut amic- va dir l’home elegant, tot somrient a en Guifré, -he de reconèixer que en vostè hi ha una determinació i una perseverança certament admirables, tenint en compte que la gratificació pels seus serveis, tal com li ha comentat en Joan, la tenia assegurada des de la seva sortida de l’hospital, sense que fóra necessària la seva implicació més enllà.- L’home parlava un català net i culte, i el to i el timbre de la seva veu eren agradables i lleugerament greus, tot i que es podia endevinar un cert accent francès. En Guifré es va incorporar i, després de comprovar que tot ell estava d’una peça, va observar la composició de l’escena: el tal Marcelo tornava a ser una estàtua de sal amb la mirada fixa al front i les mans una sobre l’altra, convergint al centre de la seva gran figura; l’altre tipus tenia les mans situades d’igual manera, però la seva perpendi-cularitat respecte al terra era més que dubtosa, tot i haver recuperat part del seu aplom. En Joan i el seu soci mantenien la mateixa actitud des de la irrupció al despatx feta per l’API: estaven incòmodes, tant per l’entrada d’en Guifré com pels fets que acabaven de presenciar. L’únic que semblava tenir-ho tot controlat era aquell home d’aspecte elegant, que ara somreia des de la seva butaca. Indubtablement, aquell era l’home “important” de la reunió i, a més, se’l veia acostumat a ser-ho. Va ser el gentleman qui va tornar a trencar el silenci, i ho va fer per dirigir-se de nou a en Guifré. -Bé, doncs, senyor Vila- va dir l’home, tot fent un sospir, -suposo que tanta obstinació mereix una explicació.- L’home va recolzar-se enrere a la butaca i va ajuntar els palmells de la mà sota el mentó, disposant-se a explicar una història que semblava que hagués de rescatar de molt dins seu. -A la borda que ens ocupa (i que vostè ja coneix de primera mà) varen succeir certs fets fa més de 45 anys. Uns fets que per a alguns són llegenda i per a d’altres, un rumor, i per a d’altres, històries de velles. Però jo li explicaré el que realment va passar, i no dubti que el que sentirà és realment el que va passar: una història trista d’amor i d’odi entre dos éssers condemnats des d’un principi a destruir-se mútuament... (Continuarà…) |
|
© El contingut del portal KSA365 són
propietat de SETMEDIA® i de les empreses anunciants.Queda prohibida la
reproducció de qualsevol material (inclosos textos, fotografies,
imatges, icones, publicitats o idees) per cap mitjà gràfic o digital
sense el previ consentiment dels propietaris. En el portal també
s’inclouen informacions i imatges que no són propietat del portal
KSA365 sinó que són enviades pels propis usuaris. Si algun d’aquests
continguts publicats estan subjectes a drets d’autor o algun altre
tipus de dret que impedeixi la seva publicació, serà retirada del
portal un cop la direcció de KSA365 tingui constància del fet. set@setmedia.net |
