|
|
|
|
Encara no havien posat els carrers a Escaldes, i en Guifré observava des de la finestra de casa seva com els vehicles més matiners començaven a desfilar per la carretera de l’Obac en direcció a un altre dilluns em-prenyador, de feina, de reunions i de vés tu a saber què. Eren les sis del matí i ja portava més de dues hores assegut amb una tassa de cafè a les mans. El cap de setmana li havia deixat moltes coses en què cavil·lar. Per una part, la relació que estava mantenint amb l’Anna. Semblava que ella volgués anar més enllà, però ell no era home de compromisos; li agradava anar a la seva, tot i que en certs moments i en certes situacions puntuals pogués ser més melós del que en ell era habitual, i era en aquests moments quan l’Anna semblava tirar-se enrere. Allò el desconcertava, i el desconcert el feia sentir incòmode. A més, un amic que treballava a Govern li havia comentat que corrien rumors de la possible aplicació d’una nova llei de propietat, i això tampoc no era una notícia que l’alegrés. Sols li faltava haver de posar-se a estudiar, amb la feina que tenia! Potser, però, el que més havia perjudicat les seves hores de son era la conversa que havia tingut aquella mateixa matinada, cinc hores abans, amb el seu amic de gresques, en Joan Mitjatorrada i Puig-malic. En Joan era un reconegut advocat amb despatx propi que estava associat amb un altre brillant i històric jurista, en Carles Mató i Santamaula, tot i que el despatx era conegut com Bufet de juristes associats, SL (atès que posar els noms dels socis a l’empresa hauria sonat massa gastronòmic: Bufet Mitjatorrada i Mató). El bufet estava especialitzat en diverses branques, tot i que la que els havia donat notorietat era la de dret civil i, en concret, els temes de successions i la gestió de patrimonis. Aquella nit, en Guifré i en Joan es van trobar a la Cuca Fera, un pub molt de moda entre la gent de “nivell” del país. Quan va entrar en Joan, en Guifré ja s’aixecava per plegar veles. Estava cansat, i després de deixar l’Anna a casa seva, s’hi havia acostat per fer un cop d’ull per si es trobava amb en Codina, un conegut que li havia comentat que es volia vendre un pis a la zona d’Ordino. Però en no trobar-lo, i després de fer un Martini, ja marxava cap a casa. —Home, Guifré! Encara espero un truc per anar a sopar el dijous! —li va etzibar a manera de salutació en Joan. —Perdona, noi, porto una setmana de bojos, i el dimecres vaig anar a Barcelona amb l’Anna, que volia veure la Sagrada Família. En Joan li va donar un copet a l’espatlla i va asseure’s al seu costat. —L’home dels “no compromisos” comença a saltar-se les seves pròpies regles sobre les relacions amb el sexe contrari. Tot s’està perdent! —va exclamar teatralment. En Guifré sentia una gran simpatia per en Joan. En el fons, tenien moltes semblances i, a força de compartir “aventures”, la seva amistat s’havia anat reforçant fins al punt de poder parlar d’una gran amistat. En Guifré va mirar de reüll en Joan. —Mira qui parla! L’home que no s’havia de casar mai, el referent de les nits de gresca, la màquina de la festa nocturna, el... —Val, val! Ja sé per on vas, però el fet que m’hagi casat, que tingui tres fills, una hipoteca a trenta anys i porti un monovolum no vol dir que estigui disposat a renunciar als sopars dels dijous —va de-fensar-se en Joan, amb cara de dignitat ofesa. —Per cert, ja que t’he trobat, m’estalvies una trucada demà al matí —va dir en Joan, aprofitant per canviar de tema. I abaixant la veu, és va inclinar cap a en Guifré. —Guifré, te’n recordes, de la borda aquella de la vall d’Incles que va anar en boca de tothom fa quaranta anys? En Guifré va mirar fixament el seu amic i, donant un últim glop al got de Martini, que sols ja contenia glaçons, va assentir amb el cap. —Sí, tot i que jo no havia nascut, el meu pare me n’havia comentat alguna cosa. En Joan va sospirar profundament i va continuar. —Doncs un client de fora m’ha encomanat que se la compri. El tema es posava interessant. En Guifré va demanar un altre Martini a la noia de la barra cridant la seva atenció amb un moviment de la mà. —Escolta, Joan, em sembla que alguna vegada ja s’ha volgut fer l’operació, però, per una cosa o una altra, mai no s’ha acabat fent. I segons tinc entès, ni tan sols està clar qui n’és l’actual propietari: que si una empresa pantalla, que si algú de fora del país... Sigui com sigui, entre el que es diu de la borda i lo fosc de la propietat real, no és pas fàcil. En Joan va endurir les faccions i va agafar aire, com si intentés donar solemnitat al que anava a dir. —Doncs, Guifré, qui m’ho ha encarregat té molts diners, molts amics i no accepta un “no” per resposta. De fet, m’ha avançat un bon feix de “liles”, i no són “retornables”. M’has d’ajudar! El nostre API tenia el concepte de l’amistat molt valorat, i la cara del seu amic deia que no feia broma. Tanmateix, en Guifré notava que el seu amic estava preocupat, i fins i tot semblava tenir por d’alguna cosa. —La borda de la vall... —va dir en Guifré en veu alta, assegut davant de la finestra de la cuina, recordant la conversa amb el seu amic. «Sembla que avui serà un altre dia mogut», va dir-se mentre s’aixecava per anar cap a la dutxa. (Continuarà…) |
|
© El contingut del portal KSA365 són
propietat de SETMEDIA® i de les empreses anunciants.Queda prohibida la
reproducció de qualsevol material (inclosos textos, fotografies,
imatges, icones, publicitats o idees) per cap mitjà gràfic o digital
sense el previ consentiment dels propietaris. En el portal també
s’inclouen informacions i imatges que no són propietat del portal
KSA365 sinó que són enviades pels propis usuaris. Si algun d’aquests
continguts publicats estan subjectes a drets d’autor o algun altre
tipus de dret que impedeixi la seva publicació, serà retirada del
portal un cop la direcció de KSA365 tingui constància del fet. set@setmedia.net |
