|
|
|
|
Ja estava posada tota la decoració de Nadal als carrers de les parròquies del Principat, i les botigues s’estaven guarnint també per a les festes, en les quals esperaven recuperar-se d’un any potser un pèl fluix. En Guifré no era gaire aficionat a aquelles dates, però li agradava l’ambient d’activitat que s’hi respirava, i per això solia passejar per l’avinguda Meritxell a aquella hora, cap al tard, quan els llums prenien protagonisme a l’arribada de la foscor. De pas, pensava aprofitar aquell passeig per fer un parell de compres. Últimament tenia una mica oblidada l’Anna i estava pensant a regalar-li alguna cosa bonica per Nadal, potser un anell amb alguna “pedreta”. Mentre caminava, va prendre la decisió d’entrar en una de les joieries de l’avinguda, propietat d’uns bons amics seus. Allà tenia la garantia que li farien el millor preu i l’aconsellarien bé. La façana de la botiga era elegant, de marbre, amb una discreta placa de llautó amb lletres gravades on es podia llegir el nom i l’activitat del comerç: “Llorenç Pintó, Joier” Va empènyer la porta de vidre de la joieria, i va ser el mateix Llorenç qui va sortir a rebre’l. —Home, Guifré! Quant de temps sense veure’t! Bé, veure’t, sí, per la televisió, per allò de l’accident amb el cotxe i el merder aquell del tipus que et va escalfar al cafè de l’hotel... —No m’ho recordis, Llorenç, que sols de pensar-hi em fan mal tots els ossos —va interrompre’l en Guifré. —Escolta, Llorenç, estava pensant fer-li un regal a una bona amiga i... —Coi! No em diguis que tens parella, amic! Això sí que és una novetat —va etzibar-li el joier amb molta conya—. Només per això ja t’has guanyat un descompte del 25% en el que compris. Per cert, no serà la noieta aquella que anava amb el goril·la que et va escalfar... Com li diuen... Anna! Això, Anna. Després et queixaràs que et van trencant la cara per les cantonades —va riure en Llorenç. —Bé, sí... Escolta, pesat, he pensat en un anellet amb alguna pedreta o unes arracadetes. Tampoc res de compromís, ja m’entens... En Guifré se sentia incòmode en aquelles situacions i parlant tota l’estona amb diminutius. I el joier es divertia veient com el nostre API, poc acostumat a les melositats, tractava de demostrar una indiferència que realment no sentia. El joier va decidir seguir gaudint d’aquell moment i del sentiment de ridícul que anava envermellint el rostre d’en Guifré per moments. —Bé —va seguir en el mateix to el joier—, “l’anellet”, el vols amb “brillantets” o tens alguna altra preferència sobre les “pedretes”? El nostre API ja havia aguantat massa humiliació per part del seu amic. —Mira, Llorenç, no em toquis més el que no sona i ensenya’m el coi d’anells d’una vegada o escampo la boira! —Tranquil, home, no t’emprenyis —el va calmar en Llorenç—. Vine al meu despatx, que t’ensenyaré uns dissenys que m’acaben d’arribar que ni tan sols estan encara a la venda. En Guifré i el joier varen travessar la botiga en direcció al despatx. La botiga era elegant i estava ben decorada. Els terres de marbre i les taules d’estil neoclàssic donaven un resultat ambiental força atractiu. En una de les taules hi havia dues dependentes atenent un matrimoni de mitjana edat, mentre unes altres dues muntaven els aparadors de Nadal. Un suau fil musical emmarcava l’escena. Varen arribar a la porta del despatx, situat a l’extrem de la botiga, a mà dreta, convenientment dissimulada darrere d’un fantàstic rellotge de paret i una vitrina plena de rellotges de butxaca. —Passa, passa, Guifré. Vols prendre alguna cosa? Whisky, conyac... —No, no, gràcies. Si vols, després anem a fer una cervesa. El joier va enretirar un quadre de la paret de darrere de l’escriptori amb una reproducció dels Gira-sols de Van Gogh i va deixar a la vista una petita caixa de seguretat. La va manipular uns instants, i la caixa va quedar oberta. Al seu interior, s’hi podien veure unes petites caixes de fusta. També s’hi veien algunes carpetes farcides de papers. En Llorenç va treure una de les caixes de dins i la va col·locar delicadament sobre l’escriptori, davant d’en Guifré. Seguidament, va seure a la seva butaca i afectadament va obrir el petit recipient. Aquest contenia una preciosa mitja aliança de brillants, uns brillants de gran qualitat tant en color com en puresa. Tot el que venia en Llorenç a la seva botiga era de gran qualitat. —Carai, noi, això deu valer una morterada! —va exclamar en Guifré, realment impressionat per la brillantor de la peça—. T’importa si... —va demanar en Guifré, tot estirant la mà cap a la joia. —No, és clar que no. Tu ets de la casa —va respondre-li en Llorenç—. Per cert, també tinc una peça bastant especial que precisament una de les noies estava mostrant a aquells senyors de la taula. Espera, que crec que ja se n’han anat. Te la portaré —va dir, a la vegada que s’aixecava i sortia del despatx. En Guifré va seguir admirant aquella peça. No sabia el que podia costar. Tot i que econòmicament no es podia queixar, tampoc no volia excedir-se amb el regal de Nadal. —Mira quina cosa tan bonica! El joier portava a la mà un parell d’anells impressionants, amb unes pedres centrals de la mida d’un pèsol. Certament, eren unes peces excepcionals. —Què et sembla? Això no es veu cada dia, eh? —el joier, cofoi de les seves peces, les va tornar a examinar per enèsima vegada en un dia—. Són increïbles, no creus, Guifré? —va comentar en veu alta alhora que es posava la lupa a l’ull. —Mira, Llorenç, tampoc no tenia pensat gastar-me una fortuna, ja m’entens. Jo pensava gastar més o menys... —És falsa! —el va interrompre de sobte el joier. L’home estava totalment blanc. La lupa li va caure de la cara, que en aquell moment reflectia la més absoluta estupefacció. —Però què dius! —va dir en Guifré, tot posant-se dempeus d’un salt—. No era una peça única? Com han pogut canviar les pedres de l’anell, i qui ho ha pogut fer!? —No ho sé, Guifré, però m’han ben cardat —va respondre el joier, totalment enfonsat. En Guifré va voler consolar el seu amic, i de pas es va ficar en un altre embolic. —Tranquil, Llorenç, que en traurem l’aigua clara, de tot això. De moment, truca a la policia i explica’m quin ha estat l’últim cop que te les has mirades bé, les pedres. —Certament, no en surto d’una que m’hi fico en una altra —va remugar l’API. (Continuarà…) |
© El contingut del portal KSA365 són
propietat de SETMEDIA® i de les empreses anunciants.Queda prohibida la
reproducció de qualsevol material (inclosos textos, fotografies,
imatges, icones, publicitats o idees) per cap mitjà gràfic o digital
sense el previ consentiment dels propietaris. En el portal també
s’inclouen informacions i imatges que no són propietat del portal
KSA365 sinó que són enviades pels propis usuaris. Si algun d’aquests
continguts publicats estan subjectes a drets d’autor o algun altre
tipus de dret que impedeixi la seva publicació, serà retirada del
portal un cop la direcció de KSA365 tingui constància del fet. set@setmedia.net
